Pensament de bosc, escorça que batega

Sureda del Museu del Suro de Catalunya. Fins al 23 d'abril de 2024.

Instal·lació artística de Mireia Mateo a la sureda del Museu del Suro(Recomanem visitar-la amb auriculars per a gaudir del so en estèreo a través d’un codi QR)

Aquesta instal·lació és la continuació del passeig sonor que l’artista va presentar a Castelló el 2022, on tractava la relació de l’ésser humà amb el paisatge. Centrant-se en l’ofici de treure el suro que encara perviu en aquella zona, explicava la necessitat d’obrir el paisatge a una dimensió biològica i ecològica, on la salut i el benestar de les persones estan íntimament lligades al territori.

En la instal·lació que es presenta, l’artista posa l’accent en els processos comunicatius dels boscos d’alzina surera. Els models vegetals rebutgen un cervell únic, centralitzat i jeràrquic, que és un model fràgil, i aposten per una organització col·lectiva i en xarxa. Són models, per tant, que permeten deixar enrere l’antropocè i recuperar l’art de viure en un planeta malmès. Aquesta instal·lació vol endinsar l’espectador en el llenguatge dels arbres, fer visible l’invisible.

Mireia Mateo viu el treball en el seu estudi com un camí d’investigació constant, on un punt d’arribada és sempre l’inici d’un nou recorregut. El seu llenguatge s’ha anat depurant fins a apropar-se, tal com reflecteixen les seves darreres obres, a una síntesi poètica de la realitat. Treballa habitualment amb el paper, material que ha determinat el desenvolupament del seu llenguatge; darrerament incorpora el so a les seves obres, obrint el seu univers plàstic a un camp multidisciplinari.

“Té el món vegetal un llenguatge propi? Nombrosos estudis demostren que les plantes són organismes col·laboratius, que estableixen interaccions entre elles, creant una veritable forma de comunicació. Segons les recerques més recents, sembla que als boscos tots els organismes vegetals estan connectats entre si. Peter Wohlleben (autor de La vida secreta dels arbres, 2015) explica que els arbres més propers estan enllaçats a través de les arrels. Així, un arbre pot mantenir viu el tronc tallat d’un altre arbre, sense raó aparent, i, en cas de perill, enviar senyals físics i químics per avisar els arbres dels voltants, perquè puguin reaccionar a temps. Ara bé, afirmar que les plantes parlen per les interaccions fisicoquímiques que es donen entre elles seria potser anar massa lluny.

Mireia Mateo es pregunta això mateix: què és el llenguatge? Què diuen els arbres? Què passa al bosc quan nosaltres no hi som per imposar els nostres criteris humans? Però, igual que no hi ha res més arriscat per a un artista que revelar en què s’ha inspirat, hi ha coses per les quals només hi ha vida i no paraules, i, com molt bé va entendre André Gide (Les fauxmonnayeurs, 1925), intentar dir-les seria trencar la seva gràcia: “Je ne cherche pas à transcrire ses propres paroles, car elles perdraient leur caractère, dépouillées de l’extraordinaire accent faubourien qu’il y mettait et qui m’amusait d’autant plus que ses phrases n’étaient pas sans élégance”.

Per aquest motiu, la instal·lació de Mireia Mateo no és una resposta sinó una invitació a la reflexió. Més enllà de les especulacions científiques, cal adonar-se que aquests estudis són summament rellevants per a la nostra societat. L’egocentrisme i l’individualisme predicats des del sistema capitalista en el qual vivim, que entén el món en termes d’eficàcia, eficiència, guanys i altres horrors, han exterminat tota mena de valors a les nostres vides. Són expressions que la psicologia moderna i l’autoajuda han adoptat, entenent les relacions humanes i l’amor en termes de balanç, profit i rendibilitat emocional. Es parla d’equitat, esforç i compromís, de prioritzar la revalorització de l’ego i d’augmentar l’autoestima, com si es tractés d’inversions de borsa o contractes laborals. El consumisme és el subconscient de la nostra vida emocional i sexual. La solitud és una epidèmia mundial, ja que si el producte adquirit ens demana un esforç, el tirem per buscar-ne un de més eficient, com passa al Tinder (Eva Illouz, El fin del amor: una sociología de las relaciones negativas, 2018).

La possibilitat de desenvolupar un concepte de natura que vagi més enllà del darwinisme, que l’entenia com aquell lloc on només sobreviu el més fort, és una urgència ètica i política per a la nostra societat. Com hem d’explicar sinó a la canalla la importància de valors com la pietat i la generositat, si després els expliquem la natura, des de la ciència, com un lloc de violència i lluita despietada per a la supervivència? Per descomptat, si no entenem la natura com a col·laborativa, ens fa la sensació que actuem contra el nostre interès biològic si no som uns egoistes i no ens prioritzem. Per això, fer visible aquest comportament col·laboratiu del bosc és molt important. No seria bo aprendre de la generositat dels arbres, que es mantenen vius els uns als altres o que alenteixen el seu creixement a favor d’una millor qualitat?

Així, Mireia Mateo ens proposa aquesta sèrie d’escultures, cervells de fang i motlles de guix fets a partir de l’escorça d’alzina surera, que evoquen una xarxa de pensament com les que es creen als boscos. L’altra part de la instal·lació és la seva dimensió sonora, que ens porta cap a aquestes connexions elèctriques intel·ligents. La instal·lació funciona com a posada en escena o metàfora d’aquesta vida vegetal, de la que ara ens toca aprendre per millorar. És una proposta per veure el bosc des d’una perspectiva ètica i entendre’l com una lliçó de valors.”

Matías Valdés MarsansCrític d’Art i graduat en Humanitats (UPF) i Història de l’Art (UNIROMA1)

Concepte i producció: Mireia Mateo www.mireiamateo.comMúsica: Stéphane OliveText: Matías Valdés MarsansFotos: Pere Pascua